Novel·la.

 

El Clan de Sa Ràpita. Premi Ferran Canyameres 2017

 

REFLEXIONS I APUNTS FILOSÒFICS SOBRE ELS FETS SUCCEÏTS FA DOS MESOS, TRES, QUATRE...., A CÀRREC DE N’ ANTONI MARIA BALLESTER ARROM

 

Res no és mai el que sembla, ni per una coincidència del destí les semblances que s’estableixen amb la realitat s’igualen a ella ni tan sols en els detalls. Ho pens ara i ho pensava llavors, abans que succeís tot; abans dels molts abans de la meva vida, abans de conèixer en Colau Grimalt i de què me casés amb na Maritina Cotoner. Vull dir abans que el món me deixàs cec per veure segons què i m’ensenyàs a posar paraules a coses que jo ja sentia. Record ara, que fa ja quan? Dos mesos, tres, quatre? Probablement quatre, i és que el temps se m’extravia en la memòria i se solidifica com el ciment i jo ja no sé quan era ahir, ni despús-ahir i no sé què vaig fer, ni si me vaig llevar del llit. Record, com deia, que prest farà quatre mesos del dia aquell erràtic, somnàmbul, en què, en Bernat, en Guillem i jo vam topar amb el cadàver del nostre amic, en Colau, company i rector de la Universitat de les Illes Balears. Anàvem tots tres, un de vora l’altre, pel campus universitari, cadascú avançant dins el seu quadrilàter, i el vam ensopegar de prompte, així amb el cos que pareixia que encara crepitàs, però que ja no li dolia perquè era mort. Tenia cinquanta-dos anys i un gest d’inquietud, de feredat, que no li havia vist mai en vida. Entre les mates i revells del campus, el vam trobar, esquarterat, eixancat de dalt a baix com un vedell. L’ennui est contre-révolutionnaire, me va venir així de sobte la consigna del maig francès, de la revolució del 68, que d’una o altra forma va ser determinant en la seva mort. De tant en quant, de vegades, uns dies més que altres, record, que en Colau sortia al passadís del seu despatx de rector, esvalotat com un aspersor, i ruixava els estudiants fins a deixar-los atordits amb el seu discurs universitari: la funció de la Universitat és conservar els valors permanents de l’individu. Era homo de ciència, físic reconvertit en informàtic per les exigències del temps, però tan humanista com jo. Professor abans que catedràtic, professor abans que rector, fent seves les paraules d’Ortega; s’ha de tornar a la Universitat la tasca central d’il·lustració. Així, talment com noltros, en Bernat, en Guillem i jo, els tres seus vicerectors. De petit ja l’havia vist multiplicar-se per Sa Ràpita, d’on érem originaris tots, ramificar-se com les branques d’un ametller per totes bandes, jugava aquí, jugava allà, sense paraules, tot sol amb una calculadora. Era una màquina de les primeres que jo havia vist, li havia comprat són pare que era un botiguer de roba del carrer Sant Miquel de Palma, ja llavors apuntava maneres si no de físic, de matemàtic. No havíem estat mai amics, ell me duia tres anys, i jo el rebia amb estranyesa quan me’l topava camuflat en uns calçons curts grisos i m’alçava el polze, en senyal de no sé ben bé què.

Reculls de contes.

Vides de Filferro. LII Premi Joaquim Ruyra 2016.

Títol del primer conte: L’ombra dels innocents.

 

Era ella. Formentor era ella, la meva mare; un paisatge tèrbol sense petges on s’arrelen eixigüitats d’herbes i herbeis miraculosos. A mitja tarda, quan vaig trepitjar per primera vegada la geografia esquerpa, despietada de la zona, vaig respirar l’olor de margalides de casa nostra i allà enmig, vaig pegar de front amb la seva personalitat meticulosa i extrema. Dalt el penya-segat, on s’enclava el far de Formentor, l’escorça del terreny llepava el cel i l’esmolava sense fregar-lo des dels riells de la carretera fins a la punta del cap. Les muntanyes color de plata xarolaven les ombres d’algun pi desaparellat que se sustentava com un símbol enmig de l’aridesa de la terra. Me n’havia parlat tant de Formentor! De Formentor i de la punta que obre el mar i l’esvedella en dos meitats, com si fos una forqueta o un rasclet que volgués traçar una nova ruta. Jo no havia estat mai a Mallorca, ni amb motiu de cap final de curs, ni amb cap nóvia de les dues que havia tingut. Alguna vegada, pensava que la mare era fenícia i que la seva sang es nodria de les corbes irregulars del paisatge, dels reclams de les gavines, de les nits entotsolades amb faroles improvisades fetes de les bellumes del Mediterrani. Durant deu anys, fins als trenta, ella havia viscut a Palma; d’aquesta existència relatava que era com haver estat palpotejant dins la matriu materna, capbussada en el líquid amniòtic. Des del peu del far on vaig pujar amb les cendres de la mare dins una urna pintada en colors taronges i un sol espinzellat amb tons blanquinosos, vaig resseguir la costa a través de l’onatge que empentejava els contorns de la península de Formentor. El far era un tronc desvagat i encartonat inserit en un planell rectangular d’un trespol gris, com si en aquest punt septentrional de l’illa només hi hagués lloc pels tons plomosos o de color de cendra. Allà la construcció subsistia cordial a l’hàlit del vent de tramuntana, sense cap demostració excessiva més enllà de la funció d’il·luminar i d’escortar les embarcacions desorientades.

Tot ho dono per perdut. Premi Joan Marquès Arbona de narrativa Vall de Sóller 2016.

Títol del primer conte: L’endemà de sempre.

 

Al llarg de la seva vida, n’Aina es va suïcidar quatre cops. La primera vegada va ser després de la mort del seu pare. Va ser en un instant de nostàlgia, mentre la professora de matemàtiques explicava els sinus i els cosinus d’unes integrals escrites a la pissarra. A ella li va revenir un cop de soledat insòlita, i va experimentar el clapoteig d’uns peus que s’enfonsaven el sòlid del paviment. No inventava res, ho va sentir així, les cames bordejaven el fang; senyoreta, senyoreta, que m’enfonso, li va dir. I la professora, la senyoreta, la va observar com mai no havia escodrinyat cap altra alumna seva. Què diu aquesta?, va preguntar amb els ulls i la boca muda. Creix el clapoteig de l’aigua, senyoreta, i es barreja amb el terra, que no veu l’ombra de la pluja? Quan l’aigua ja li vorejava la cintura i estava a punt de relliscar des del pupitre fins al forat que s’havia obert davall seu, va distingir uns núvols que viatjaven per damunt el cel i llavors va emetre un gemec. Un forat de negror la va embolicar dins el no-res i aleshores va fugir escapada en direcció a la finestra i au, senyoreta, companys, estimats i no estimats, adéu i es va llençar al buit. El segon cop que n’Aina es va suïcidar, acabava de separar-se del seu home, un home que no havia fet altra cosa que engreixar-li la vida com una crosta. Quan se’l va llevar del damunt, va tenir la sensació viscosa que l’escorça se li desprenia i que de dins li vessaven enfora nius de cucs de totes menes: dendres, vermells, tigres, de fems...Però res d’això va passar, l’únic fenomen viscut que la va destorar va ser el d’una teranyina que creixia a l’ample de la seva habitació, punt a punt com una toqueta de ganxet, i després es va estendre blana i lleugera al llarg de l’estructura quadrilàtera de l’estança.

Contes.

El carrer dels dos cantons. XXI Premi Terra de Fang de Deltebre 2015.

 

I sí, he estat jo que els he avisat. Des de fa dies que en aquesta casa del carrer dels dos cantons se sent un rebomboreig i també una crepitada, i un cruixir entre fustes, taulons, envans i jàsseres. Una cruixidera estrepitosa, i la canalla quan travessa pel carrer damunt los patinets o les bicicletes, una mà al manillar i l’altra als tiradors fets de forquetes que subjecten les gomes unides per un tros de badana, fereixen la façana a cops de pedretes com si fossin perdigons. I sí, he estat jo, que fa tres dies que pico, pico i repico a la porta de la Maria, que és qui viu sola a la casa, i lo so bandeja de paret a paret i després s’escorre carrer Major avall fins a la Plaça de les Arenes. Ella, però no m’ha obert la porta ni l’he vista guaitar per les cortines, ni treure un ull dalt lo terrat. És molt estrany, i estic que no visc, perquè no m’ho creurà però jo sóc molt bona veïna i pateixo per tothom. I aquest matí ho he anat a contar a l’Alcalde, i m’he trobat la secretària de l’Ajuntament, aquella no-ningú de la Joana, que és un cap de matxo, i m’ha dit que ell era al tros, a plegar avellanes, perquè ara és temps de plegar-ne, abans no vingui l’hora de veremar. I au, me n’he entornat amb la paraula a la boca, i amb lo garrameu d’una guatlla que sobrevolava per damunt meu. I què vol que li digui com que no sé què li passa a la Maria i com que a l’Ajuntament no he trobat ajuda, els he trucat a vostès. I quina vida fa? Ves, la de tots en aquest poble, la de tots los jubilats, és clar. Ara entra, ara surt sense ordre ni concert. De vegades, a primera hora, la veig que va a comprar lo pa a cal Gran, sempre un panet redó, mai una barra de quart ni una de mig. Aquestes són coses que se saben, perquè en tornar pel carrer Major la bossa pega en terra, en canvi, si dugués una barra, això no passaria, lo pes seria més bo dur. Ai, hola, Joan Salvador, mano, què dius? Ja veus, la Maria que fa tres o quatre dies que no se la sent i no se la veu. És veritat que sempre va inflada i que saluda amb mitges paraules com si li costés espolsar-les de dins la boca. Però què vols després de lo del seu fill i de lo de la filla de la Nati de cal Marraco, aquesta dona ja no ha estat mai més en aquest món. Fa casi cinquanta anys, d’allò. Sí ,senyors, si volen que els ho conti els ho conto. Va ser durant la guerra civil, quan llavors del front de l’Ebro, la Nati i la Maria van pujar dalt la Miloquera, a buscar créixens per menjar. Ai què vols, xato, si no hi havia res, mira aquest, encara gràcies que trobessin alguna cosa que dur-se a la boca! La tia Dolores m’havia explicat que en aquells temps amanien les fulles de créixens amb oli i vinagre i se les menjaven amb unes quantes olives negres, és clar, això qui les tenia. La Miloquera, senyors que vostès no ho saben perquè no són d’aquí, és la muntanya que s’alça allà davant, la veuen? Sí, sí aquella mateixa. Li diuen així perquè antigament era un lloc a rebentar de miloques. Bé, doncs, com deia, la Nati me va explicar, perquè la Maria d’això no ha badat mai boca, que eren cap a la banda de per allà, sí, on hi ha lo camí vell del Calvari, sí, sí on les estacions del Viacrucis són clavades en pedra dins la terra de la muntanya. Doncs, això lo que vos contava, estaven les dues donetes, aquí cullo una herbeta, allà cullo una tija, que va i se va començar a sentir un brooom, un boum o un bum, un renou de bombes espantós.​

  • Facebook Social Icon
  • Twitter Social Icon
  • Google+ Social Icon